150è

La Girona que rep el tren

“Salud, noble Gerona.
Hoy por primera vez, tu ilustre hermana
La Condal Barcelona,
Emporio de la industria catalana,
Con su férreo brazo,
Te dá contenta, el fraternal abrazo,
Los trenes que te envía,
Traen la riqueza, á tu fecundo suelo;
Tu espansiva alegria, Borre del todo, tu reciente duelo;
Que la miseria ha huido,
Al dar el monstruo su primer silbido.
Enjuga pues tu llanto
Gerona la inmortal, que en esta vida,
Al lado del quebranto,
Solemos ver la dicha apetecida,
Siendo más apreciada,
Si fué por largo tiempo deseada.
No mires tus anales
Ciudad ilustre, que tu noble historia,
Registra acerbos males,
Aunque te cubran de esplendente gloria,
Que tu valor temido,
No podrá ser mayor de lo que ha sido.
De hoy mas, tus tres hermanas,
Hacia ti estenderán sus fuertes brazos,
Y contentas y ufanas,
Estrechareis vuestros amantes lazos,
Y esta comarca hermosa,
Será amena, feliz, rica y dichosa,
Demuestra tu contento;
Ya tus ilustres huéspedes llegaron,
Y con sentido acento,
Tus mutilados muros saludaron;
Grabando en tu corona:
Premio debido, á la inmortal Gerona”


Poema compost amb motiu de l’arribada del ferrocarril a la ciutat de Girona signat per Catalina Rando de Boussingault. AMG, Ferrocarrils, lligall 1-2

La Girona del 1862 és una ciutat que s’aixeca gairebé reclosa dins les muralles i en la qual hi vivien uns quinze mil habitants. La seva condició de plaça forta en condicionava la fesomia, perquè els militars, entre altres servituds, imposaven una zona d’exclusió de mil cinc-centes vares al voltant del perímetre emmurallat, és a dir, que no es podia construir cap edifici i, els que existissin, havien de passar la inspecció militar abans d’emprendre qualsevol tipus de reforma. Una característica que afavorirà l’existència d’amplis espais no edificats i un preu d’expropiació, quan serà el moment de fer les taxacions, favorable a la companyia del ferrocarril. De manera molt diferent de com s’esdevindrà quan es voldrà prolongar la línia cap a Figueres, les expropiacions necessàries per fer arribar el ferrocarril a la ciutat, el 1861, afecten pocs propietaris i no generen cap litigi. Tanmateix, l’escenari favorable amb que es troba el ferrocarril a mitjans del segle XIX, que possibilita la ubicació de les instal•lacions ferroviàries a tocar de la ciutat, en condicionarà el creixement futur perquè ocupen un lloc que aquesta ambicionarà des del moment en què la consideració de plaça forta resultarà obsoleta i l’enderroc de les muralles una opció cada cop més desitjada.

Però més enllà de la fesomia física de la ciutat, hi ha també una de social que resulta tan complexa com difícil de caracteritzar. D’una banda els testimonis oficials que fan referència al ferrocarril demostren la voluntat de disposar-ne perquè el consideren l’instrument que donarà sortida a la riquesa del territori, a la vegada que impulsarà la constitució de noves iniciatives relacionades amb la modernitat. Tanmateix, els poemes que van presentar-se en la festivitat de l’arribada del ferrocarril –malgrat tractar-se d’un recurs literari– descriuen una ciutat colpida encara per la memòria dels setges i les epidèmies. Per si això no fos poc, als púlpits, els sacerdots seguien el seu bisbe que havia sancionat l’encíclica Quanta Cura que, contra la modernitat i les ideologies socialitzants, havia promulgat Pius IX, el 1854, i prevenien els feligresos contra els mals del segle. En canvi, els republicans feien bullir els caps dels treballadors de somnis de redempció. En última instància, feligresos i treballadors eren una mateixa cosa: la ciutadania de Girona.

La descripció d’una ciutat dividida entre capellanets i subversius pot resultar una caricatura, però pot servir per explicar, a grans trets, la idiosincràsia ciutadana en els anys en què va arribar el tren, convulsos per la crisi econòmica, els vaivens de la política i la pugna entre velles i noves ideologies que pretenien guanyar-se –o mantenir– un lloc entre les consciències de la gent. El ferrocarril va arribar a Girona amb la voluntat de passar-hi de llarg, però es va trobar amb tot aquest batibull, i s’hi va quedar, perquè per unes coses i les altres –les que constitueixen l’essència del batibull– el seu camí cap a la frontera va quedar aturat una setzena d’anys.

I el tren encara va tenir més conseqüències per a la ciutat: el 1869 va fer canviar l’hora. En efecte, l’hora que marcava el rellotge de l’estació de ferrocarril, que regia l’horari dels trens, no era la mateixa que marcaven els rellotges de l’ajuntament i de la catedral, la qual cosa ocasionava, sovint, que els viatgers no arribessin a temps d’emprendre el viatge. Finalment, la ciutat va decidir d’adaptar el seu temps al que li marcava el tren.