150è

Girona: una ciutat contra els trens?

“En este punto del Plan de 1955, de haber sido realizable, aportaba la ventaja que el actual curso del ferrocarril de Barcelona-Port-Bou a su paso por Gerona podía ser convertido en una vía urbana de primer orden. Era, naturalmente, la gran ilusión. Pero quizás la espera hubiera sido indefinida, mientras ahora ya está en marcha la solución factible: elevación del ferrocarril a su paso por la ciudad. Es, a fin de cuentas, la solución adoptada en las ciudades del mundo entero.”

Los Sitios, (28 de setembre de 1969)

Les instal·lacions del ferrocarril ocupen una gran part de l’espai disponible davant les muralles de Girona, un espai que la ciutat ambicionava per créixer. Des del darrer terç del segle XIX l’obsolescència de les instal·lacions militars és prou evident com perquè els ciutadans n’enderroquin algunes parts davant la indiferència dels militars, que no van fer res per aturar-los. La ciutat pren embranzida i finalment, quan deixa de ser plaça forta militar (1898), s’estén cap al pla amb la construcció d’un eixample que, més tard o més d’hora, farà col·lisionar la ciutat amb els terrenys que ocupa el ferrocarril. En el tombant dels segles XIX al XX, les vies, havien constituït, d’una banda, un imant que va atraure algunes indústries però, de l’altra, també va representar una barrera que els ciutadans travessaven com podien, sobretot, els de Salt, Santa Eugènia o Pont Major. Malgrat tot, l’eixample que va projectar Eugeni Campllonch no va ser capaç de preveure que la immensa illa ferroviària arribaria a constituir un problema de gran magnitud per a la ciutat. Els successius planejaments municipals tampoc semblaven plantejar cap alternativa a les vies i no serà fins el 1955 en què un nou pla es proposarà, per primer cop, remoure el ferrocarril de la ciutat, tot i que per la magnitud del plantejament, excessiu, no va tenir cap efecte pràctic.

Més endavant, el 1964, l’alcalde Pere Ordis va promoure des del consistori una revisió del Plan General de Ordenación Urbana del 1955 que, aquest sí, havia de resultar decisiu per a la situació del ferrocarril a la ciutat. En el redactat que es deixava de banda es proposava desviar el tren cap a l’est i fer-lo passar a través d’un túnel sota les Pedreres per anar a trobar un altre cop la línia general entre Sant Julià de Ramis i Celrà. A conseqüència d’aquest plantejament, l’estació modificava el seu emplaçament i, de retruc, els ferrocarrils de via estreta havien de variar el seu recorregut per anar a trobar la nova estació; així, la idea era bastir-ne una de central i unificada. En canvi, la revisió del 1964, la que proposava el consistori d’Ordis, abandonava aquesta opció després que la RENFE informés negativament al ministeri corresponent de la possibilitat d’abordar aquella solució del 1955. Ara, en canvi, s’optava per mantenir el ferrocarril en el mateix lloc, però es disposava de la conformitat de la Jefatura de Estudios y Enlaces Ferroviarios per executar-lo amb un nou traçat elevat, una opció que havia estat proposada des de l’Ajuntament pel seu enginyer, Alfons M. Thió de Pol. En una entrevista datada del 29 d’octubre de 1964, Pere Ordis contestava a Gil Bonancia, periodista de Los Sitios, que la xarxa ferroviària que comunicava la ciutat era suficient, i explicava que la solució que tindria el problema del ferrocarril a Girona permetria la desaparició dels punts de conflicte que representaven els passos a nivell. De fet, aquell any, per a més d’un ciutadà l’evidència que els trens petits desapareixerien devia ser força clara, perquè fins i tot una reclamació a la revisió del Plan General, formulada per un afectat, incloïa una frase ben eloqüent: «Este vial viene de Salt por el espacio que permitirá la desaparición de los raíles del tren de Olot a Gerona».

Amb tot, el divorci d’interessos entre la ciutat i el territori, per la qüestió dels trens petits, era notable, i es va manifestar amb claredat el 21 de febrer del 1965, en una visita del ministre d’Obres Públiques Jorge Vigón, que havia vingut a inaugurar diverses obres, una de les quals era la renovada estació de Figueres. Vigón havia decidit prendre’s uns minuts de descans, la qual cosa va ser aprofitada pel president de la Cambra de Comerç de Girona, Manuel Sarasa, i pel secretari, Alberto de Quintana, per comunicar-li la inquietud que sentien pel futur dels trens d’Olot i de Sant Feliu. Tot seguit, el tinent d’alcalde de Girona, Joaquim Pla, interpel·là el ministre replicant aquells amb aquesta petició: «se necesita una pronta solución al problema, al objeto que la ciudad sepa a qué atenerse en el orden urbanístico». Pocs dies més tard, el 23 de març, l’alcalde, en declaracions a Los Sitios, manifestava que després de les gestions fetes davant el ministre d’obres públiques i el director de la RENFE , aquests li havien assegurat que la primera nova estació que es construís a Espanya seria la de Girona.